Neguitós, observa com van canviant els noms dels destins dels vols i els horaris de sortida. Delayed, cancelled, on time… Li agradava més quan els rètols informatius dels aeroports eren analògics i en canviar feien ballar lletres i números amb aquell so tan característic tac-tac-tac-tac-tac-tac-tac-tac. Mira el rellotge per enèsima vegada, xequeja un cop més el whatsapp i alhora fa ballar la cama amunt i avall, recolzant només la part de davant del peu, en un moviment frenètic, sense arribar a repicar amb el taló a terra. Intenta calmar-se i torna la vista a la novela Pura Vida, de Mendiluce.
En J.Boy i la Juju es van conèixer a twitter, parlant de tennis i de música. Òbviament aquests no eren els seus noms reals, sinó uns nicks. De la manera més innocent van passar de xerrar de Djokovic i de Jeff Buckley a enviar-se DMs (missatges privats) parlant de coses més interessants. Jo em dic Santi, jo Judit, d’on ets? Tens parella? A què et dediques? Tens cap tatoo?
I gairebé sense adonar-se’n (o sí) reien i flirtejaven. La connexió va ser inmediata i sorprenent. Sovint escrivien la mateixa frase a l’uníson, endevinaven què diria l’altre i fins i tot van crear un codi propi de bromes i jocs de paraules amb dobles sentits, que els feia riure i somriure cada cop que miraven el mòbil.
La Judit baixa els sis pisos de casa corrent per l’escala, carregada com va amb la motxilla i jugant-se el tipus. Surt al carrer i creua entre el trànsit, les botzines i els insults per poder aturar un taxi, xiulant amb els dits a la boca. Una bici gairebé se l’emporta per endavant, però fa un gir sobre sí mateixa per esquivar-la i obre la porta del cotxe quan aquest ni s’ha aturat. S’hi llença a dins de cap.
-A l’aeroport, cagant llets! -Pero oiga, el equipaje tiene que ir en el maletero… -No hi ha temps, li dono 10 euros de propina si hi arriba en 20 minuts.
El taxi arrenca disparat i ella es col·loca bé i comença a repassar si ho porta tot. Passaport, diners, mòbil, bitllets d’avió… Òstia puta què despentinada vaig. Bé, com sempre.
Les bromes i els jocs a twitter van esdevenir un constant diari. Es van passar els mòbils i xatejaven a totes hores, saludant-se de bon matí i anant a dormir a hores intempestives, pelant la pava, enviant-se emotis i gifs que només ells entenien, com si fossin parella, però sense ser-ho. No van trigar gaire a enviar-se fotos i a pujar el to de les converses, sobretot quan marxava el sol i sortien els instints. La paraula que defineix millor el que sentien és desig. Un desig infinit i que, malgrat les ganes de matar-lo, no volien apagar. Una barreja de por a la decepció i de ganes d’allargar el somni de la idoneïtat els feia seguir mantenint la relació a distància. I així van passar els mesos.
-Passatgers del vol LH440 amb destí a San José, facin el favor d’embarcar per la porta 31.
– Cagunlaputa, a que no es presenta -Els nervis l’estan consumint- A qui se li acut la brillant idea d’una primera cita a l’aeroport i ni més ni menys per a fer un viatge a Costa Rica? Bravo, Santi, quina gran pensada. I és clar, té el mòbil sense bateria, per variar, quin trasto de tia, què hauré vist en ella? La mataré, vingui o no. No, a qui vull enganyar? No m’hi enfadaria ni que no s’hi presentés. Com pot ser que tingui aquest sentiment cap a aquesta cabra boja? Si ni ens coneixem en persona… Estic sonat.
La cabra boja surt del taxi i salta per sobre de les maletes dels guiris que fan cua a la parada de l’aeroport. Passa la porta giratòria i mira cap a tot arreu – Jodeeer, i ara cap a on collons he d’anar? Ensopega amb uns anglesos que van de comiat de solter, mig disfressats de torero, i llavors ells riuen i criden ooooleeee, fent l’intent d’aturar-la i xerrar amb ella. Se’ls treu de sobre a empentes, com si fos una jugadora de rugbi i corre en direcció al taulell de Lufthansa. I el veu allà de peu, nerviós. El cor li passa de 120 a 200 pulsacions.
La Judit s’apropa al Santi, es miren un llarg instant, s’abracen i es fan un petit petó, tal i com havien preacordat. El moment és més incòmode del que esperaven, per molt desitjat que fos. Facturen les motxilles, passen l’arc de seguretat i corren cap a la porta d’embarcament. Com més es van tractant, més neguit tenen.
Arribats al seient de l’avió, els dos estan completament empenedits d’haver de passar 21 dies amb aquella persona. Ella mira per la finestra amb la mirada lànguida, mentre l’avió s’enlaira i gira alhora, fent la sensació de que s’apropa massa al mar i llavors pensa «tant de bo ens estavelléssim ara mateix».
(continua a ‘Aprenent a volar (2a part)’)
