L’Otger arriba a l’habitació 306 d’oncologia i des de la porta es mira el Marc, que està intubat i arraulit, de costat. Té els ulls mig tancats, però no sembla que dormi, sinò que es trobi en un estat de cansanci infinit, segurament induït per la morfina.
L’Otger agafa aire, el deixa anar lentament i entra. Sap que al seu amic li queden hores de vida, li ha dit la Meritxell, la dona del Marc. No sap ben bé què dir-li, si acomiadar-se, o bé donar-li ànims, la qual cosa sembla impossible. Al final, i de forma espontània, opta per la via de l’humor, per intentar treure-li un somriure al seu amic.
-Estic molt enfadat amb tu, Marc. Em vas enganyar, tros d’imbècil. Em vas dir que el tractament estava anant de puta mare. Això no es fa, eh? De què collons vas?
Però els ulls de l’Otger i els seus gestos expresen de tot excepte enuig. Amb un somriure forçat i els ulls humits s’asseu al llit i agafa la mà del seu amic, que amb prou feines aixeca una mica el cap i obre ulls i boca, sense somriure ni dir mot.
Tres setmanes abans havíen compartit una darrera cervesa a la festa d’aniversari del Marc. Ell i la Meritxell havien convidat a molta gent a casa seva, bona part ex companys de l’equip de rugbi, i havien estat rememorant mil anècdotes i rient tota la tarda. Com la d’aquella vegada que van pujar de categoria gràcies a un assaig al darrer minut del Marc; què pesat, com li agradava recordar-ho. O aquella altra ocasió en que havien agafat una ovella, a Cardiff i l’havien passejat tota la nit, entrant a diversos pubs amb l’animaló. O aquell cop que va entrar la Guàrdia Urbana a treure’ls d’un famós bar del carrer Bori i Fontestà, i tal com els agents entraven sortien volant com els romans als còmics de l’Astèrix.
De joves n’havien fet, de bajanades. Eren forts, alegres i una mica esbojarrats, però amb molt bon cor. Es menjaven el món. El Marc feia gairebé 2 metres i pesava 120kg. Ara semblava haver-se encongit i a dures penes arribava a pesar la meitat que abans de patir la malaltia. Ja el dia de la festa el seu estat era molt feble, però va assegurar a tothom que la quimio estava anant molt bé i que tornaria a guanyar el partit.
A l’habitació 306 en Marc s’agafa a la mà de l’Otger i fent un gran esforç murmura unes paraules.
-Et dec una cervesa, i la farem quan surti d’aquí.
-Més et val, carallot-, contesta l’Otger.
En Marc torna a l’estat oníric, l’Otger es queda una estona mirant-lo i en sortir s’abraça amb la Meritxell i plora. Poc a poc el dia s’acaba i amb ell en Marc.
O potser en Marc no s’acaba. A la seu de rugbi la seva foto és present per tot arreu. Els veterans expliquen als joves qui era aquest segona línia corpulent i perquè el torneig del club porta el seu nom. Els hi expliquen totes les anècdotes i els nanos obren els ulls com a plats i riuen. L’Otger té un nen i li posa Marc de nom. Molts jugadors del club s’apunten a donar medul·la òssia per combatre la leucèmia i la casualitat vol que tres anys més tard un d’ells sigui cridat perquè té compatibilitat amb un nen de 4 anys de Figueres, de nom Marco, a qui salva la vida.
A l’Elena, el Jordi, en Nacho, l’Alfons, la Maria, la Thalis i tants altres lluitadors anònims.
